dimarts, 28 de desembre de 2010

Un bon llibre per aquestes festes: Nit de vetlla, de Jaume Serra Fontelles

Nit de vetlla
Jaume Serra Fontelles
202 pàgines
Mirmanda, 69
Edicions de 1984



Nadal, principis dels 60. Una gran nevada cau sobre la ciutat. L’Eduard, exiliat al sud de França, ha tornat per passar-hi les festes en un inútil intent de retrobar un temps que ha quedat enrere. Ja no hi té família ni amics, només uns quants coneguts. El seu periple transcorre entre els diferents racons del seu barri, una sinistra pensió, els bars on solia anar de jove i un bordell.
L’autor ens mostra amb la mirada de l’Eduard una visió esperpèntica, hilarant i trista, entre la tragèdia d’una guerra perduda i la grotesca adaptació al nou règim, que, amb aparença d’opereta, continuava matant.
Les descripcions dels carrers de Remansa, del seu declivi i de la seva grisor, impregnen la vida d’una mediocritat que va ser el segell d’aquells anys.

Jaume Serra Fontelles (Manresa, 1946) es va donar a conèixer amb la novel•la Desitja’m sort, Madeleine, premi Ciutat d’Alacant 1974. A partir d’aquí es dedicarà al gènere teatral: El dret al revés, premi ciutat de Granollers 1977, Deixeu-me ser mariner, premi ciutat d’Alcoi 1979, Sarsuela de malves, Fe de rates, Manric Delclòs, premi Born de Teatre 1992, Comèdies de corral, premi Memorial Santos Antolín 1993, i Exclòs, accèssit al premi Nacional Ignasi Iglesias 1993. La biografia L’ombra del maquis, 2001, esdevindria un preludi de Nit de vetlla.

***

L'Ada Castells en parla al Cultura/s, de La Vanguardia (22/12/2010)

La ficción o la vida
Entre luces y regalos, la Navidad nos recuerda las historias de regresos al hogar familiar
Vuelve, a casa vuelve...


Ada Castells

Es inevitable. Tanto si queremos como si no, casi todos tenemos en algún lugar de la memoria aquella canción de Navidad del anuncio que reza «Vuelve, a casa vuelve, vuelve al hogar». Esta podría ser la banda sonora de la novela de Serra Fontelles si consiguiéramos quitarnos de la cabeza el tono cursi, facilón y melodramático del gingle publicitario.

Nit de vetlla es la historia de uno que vuelve a casa por Navidad. Lo hace después de más de veinte años de ausencia y encuentra que ya no tiene ni casa, ni familia, ni ciudad, ni siquiera país. El protagonista es un exiliado en Francia que regresa a la Manresa de principios de los sesenta y descubre un mundo gris por culpa de la represión franquista. Así se da de bruces contra el silencio, el miedo, la pobreza, las sospechas y las traiciones.

En doscientas páginas nuestro hombre penetra en un complejo universo de desconfianzas. La posguerra es larga, se dice en la novela, y él lo certifica moviéndose sigiloso por su barrio de toda la vida, un barrio que ya se ha convertido en el barrio de otros. Algunas escenas, de corte cinematográfico, nos remiten a películas de espías, claroscuros de El tercer hombre, aciertos de gran narrador con una amplia cultura audiovisual a sus espaldas.

En la novela hace frío, mucho frío, y cae la nieve como en los buenos cuentos de Navidad, que tienen que ser tristes, nostálgicos, si puede ser con algún perro fiel, algún amigo solitario... Serra Fontelles ha recreado todos estos elementos del género y también nos sirve una persecución inesperada y un contraste de descripción poética. Un exiliado no cruza la frontera y se queda a sus anchas, navegando en sus recuerdos, como si nada: hay acción, hay un principio de amor imposible, hay decepción, hay verdades que nos ayudan a entender una historia más reciente de lo que quisiéramos. Los galets se convierten así en grandes barcazas de un naufragio sin supervivientes.

Antiguos compañeros de juventud son ahora adultos repletos de resentimiento. Ellos sí que llevan más de dos décadas viviendo en las fauces de un lobo, un mundo que los engulle en su negrura, una ciudad que los transforma, los vuelve o héroes o miserables. El gran logro de esta novela disfrazada de cuento de Navidad son estas apariciones fantasmagóricas que interpelan al protagonista y le van contando, sin poder contarle, todo lo que ha sucedido y todavía sucede. Cada uno representa un prototipo: el espabilado estraperlista, el generoso anarquista, la bondadosa prostituta, el servidor del régimen que se cree un machote y otras figuras inolvidables como el limpiabotas maño que habla un catañol imposible o el tabernero que no para de lanzar aforismos al vacío. Ellos conforman esta historia, que es la nuestra, en una Navidad de posguerra que algunos vivieron y todos tendríamos que hacer lo posible para que no se repita.

Cultura|s, La Vanguardia, dimecres, 22 desembre 2010

dimarts, 21 de desembre de 2010

Els Onze, de Pierre Michon, segons Glòria Farrès

Potser sabeu que mirem de recollir algunes de les crítiques i articles relacionats amb els nostres títols aquí. Són crítiques i articles que, per l'interès que revesteixen, ens agrada compartir amb vosaltres. Tanmateix, no ens podem resistir a publicar a la pàgina principal d'aquest blog obstinat aquesta crítica que signa Glòria Farrès sobre el llibre Els Onze, de Pierre Michon. És un article que ens omple d'orgull i ens estimula a seguir publicant. Desitgem que a vosaltres la lectura d'aquest article us estimuli a llegir Michon! Glòria Farrés és doctora en filosofia (UAB, 2005), traductora i crítica literària i va publicar aquest article al Diari del Maresme.


Aquest setembre va arribar a les llibreries editat per Club Editor la novel·la Els Onze, de Pierre Michon (Chatêlus-le-Marcheix, Creuse, 1945). Aquest autor, si bé va començar a publicar a trenta-set anys, ha anat construint lentament una obra sòlida i de reconeguda vàlua, amb títols com Vides minúscules, Rimbaud el fill i, més recentment, Mitologies d’hivern i Cos de rei. La seva escriptura és imbuïda d’una gran humanitat, amb frases penetrants i d’una claredat punyent. Ara tenim la sort de poder-lo llegir per primer cop en català en una traducció excel·lent de David Ilig

El protagonista d’Els onze és una pintura. Hi són representats els onze homes membres del Comitè de Salut Pública de l’anomenada època del terror que prosseguí a la primera etapa de la Revolució Francesa. La narració és una recerca exhaustiva, gairebé científica, de la biografia de François-Élie Corentin, el “Tiepolo del Terror”, i de la gènesi del seu quadre Els onze. El text interpel·la subtilment el lector per fer-lo còmplice de la dificultat de rescatar aquest artista de les espesses teranyines de la Història i així suggerir més que afirmar les coses essencials d’aquell moment. De fet, Pierre Michon va començar a redactar la novel·la el 1989, quan a França es commemoraven els 200 anys de l’inici de la Revolució Francesa i, en bona part, és també una reacció a l’eufòria amb què es festejava un dels esdeveniments més importants i fascinants de la història europea, en el qual es van unir l’esperança màxima i la tragèdia absoluta.

L’estructura de l’obra és una mica enrevessada perquè s’envolta d’un doble misteri: d’una banda, hi ha el misteri de la recerca en si i, de l’altra, el misteri propi que embolcalla l’època del terror. L’aproximació lenta a l’artista i a l’obra van aportant llum a la vaguetat inicial: la primera part és una aproximació física, en primer lloc, i després psicològica i genealògica, mentre que la segona part es dedica a l’obra en sí , al moment de l’encàrrec oficial del quadre. A poc a poc, el narrador va despertant-nos l’interès per aquest personatge, fa que ens interroguem de qui és, que cerquem sense èxit el quadre a internet, i ens va portant amb un cert vertigen des d’un pla llunyà i emboirat cap a la descripció precisa i lluminosa dels onze membres del quadre.

El text ens va fent entrar per diversos angles dins el segle XVIII francès: no només en la situació infrahumana en què vivien molts homes, sinó també en l’ambient il·lustrat, en aquella nova actitud davant l’església i el coneixement. Això es veu clarament en l’actitud del pare del pintor, un jove poeta eclesiàstic, que abandona l’església per casar-se amb la noia rica i poder dedicar-se a les lletres. La il·lusió i l’esperança que diposita en el coneixement científic i literari és un sentiment nou, inèdit fins aleshores. És a partir d’aquest moment que les lletres regnaran gairebé amb llum divina fins als nostres temps: “Car era l’època en què la fe literària començava a expulsar l’altra fe, la gran i vella, a relegar-la al seu breu moment històric i al seu petit espai, el regne de Tiberi, els oliverars del Jordà, i a pretendre que era en el seu propi espai, en les pàgines de les novel·les, en els rodolins anacreaòntics, que es dignava aparèixer l’universal. Déu canviava de jóc, d’alguna manera.”

Però possiblement el que és més interessant de la lectura d’Els onze és el qüestionament implícit, constant, dels mètodes de recerca històrica, el plantejament tàcit de fins a quin punt la història no és literatura i la literatura no és història, de fins a quin punt l’historiador Jules Michelet i l’escriptor Pierre Michon no fan el mateix, o fins i tot, si no és més real l’al·legoria a partir d’una tela fictícia amb què Michon recrea la França revolucionària, que no pas la història documentada, positivista, de la França de Michelet, aquella que celebren amb eufòria les autoritats dos-cents anys més tard. En tot cas, el que és inqüestionable és el talent de Michon per donar vida a l’època del terror, un terror que s’infiltra arreu, fins i tot en els que l’exerceixen impunement, en el mateix Robespierre.

Malgrat la feixuguesa que el lector pugui sentir davant la densitat d’algunes pàgines, val la pena tirar endavant i arribar al final. És una reflexió extraordinària: el quadre es transforma, els onze membres formen part d’un sant sopar pagà, hi surten Macbeth, les bruixes, Ucello, Géricault i d’altres, els onze membres van prenent un aspecte animal, cavalls galopant al llarg de la història, el mal avançant…

diumenge, 19 de desembre de 2010

Dos nous inèdits de butxaca... que són un veritable luxe!

Una noia qualsevol
Arthur Miller
Traducció de Maria Iniesta i Agulló
90 pàg.
Butxaca 1984, núm. 12

Durant la seva llarga i prolífica carrera, Arthur Miller ha descrit alguns dels aspectes més obscurs del caràcter nord-americà i ens ha fet reconèixer a nosaltres mateixos. Amb Una noia qualsevol pinta un llenç més petit, més íntim, però amb una delicadesa enganyosa que engloba tot un ventall de pors, ambicions i desitjos humans. La Janice ha odiat la seva cara des que era petita i la seva mare li planta davant dels nassos un anunci de la revista Cosmopolitan tot dient-li: «Això sí que és bellesa!».

Arthur Miller (Nova York, 1915 – Roxbury, Connecticut, 2005), dramaturg, escriptor i guionista, va estudiar a la Universitat de Michigan. Als vint-i-vuit anys estrena a Broadway la seva primera peça teatral. Posteriorment, assoleix la fama amb La mort d’un viatjant (1949). La crítica social i la denúncia dels valors conservadors de la societat nord-americana són presents a tota la seva obra. És autor de més de vint obres de teatre, incloent-hi All My Sons, The Crucible, Incident at Vichy, The Price i Broken Glass, que va guanyar el premi Laurence Olivier a la millor obra de teatre de l’any 1995. També ha escrit novel·les, relats curts, col·leccions de reportatges, guions de cinema i unes memòries, Timebends. Ha guanyat el premi de la Crítica de Nova York i el premi Pulitzer.


Moderato cantabile
Marguerite Duras
Traducció de Maria Bohigas
122 pàg.
Butxaca 1984, núm. 13

Una classe de piano, un nen obstinat, una mare que el cova: podria ser l’escenari de la vida més mansa en una petita ciutat. Per la finestra oberta se senten les gavines, el mar –i de sobte un crit: al bar de sota acaben d’assassinar una dona. El crim desperta en la mare una curiositat malaltissa, que la porta cada dia a l’escenari no pas de la vida quieta sinó d’una passió.


«La nova novel·la de Marguerite Duras, Moderato cantabile, podria definir-se així: Madame Bovary reescrita per Béla Bartók –si no fos, abans que res, una novel·la de Marguerite Duras (que no s’assembla a ningú) i el seu millor llibre (que és dir molt).»
Rivarol, 1958

Marguerite Duras, pseudònim de Marguerite Donnadieu (1914–1996), va néixer i va viure tota la infantesa i la primera joventut a la Indoxina francesa. Quan esclata la Segona Guerra mundial viu a París, on s’ha casat amb Robert Antelme. Entren junts a la Resistència, amb l’amic Dionys Mascolo. El 1943 publica el seu primer llibre i, el 1950, Un dic contra el Pacífic. El 1958, alhora que la sortida de Moderato cantabile provoca estupor o devoció entre els crítics, Un dic contra el Pacífic és adaptat al cinema per René Clément: comença l’obra fílmica de Duras, que comprèn una desena de pel·lícules, entre elles Hiroshima mon amour amb Alain Resnais. El 1984 surt la seva novel·la L’amant, que la converteix en una escriptora de gran públic a nivell internacional.

Edicions de 1984 també ha publicat, de Marguerite Duras, El teatre de l'amant anglesa.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Àngel?

Josep Pedrals va escriure el dissabte passat i pel diari Ara un sonet dedicat a l'edició de la Poesia completa d'Àngel Guimerà, que acaba de treure Edicions de 1984. El reproduïm aquí, ben orgullosos i divertits. Qui tingui ulls que miri, qui tingui orelles, que escolti! Vinga, Josep!


Àngel?

Ha eixit en nova edició
la poesia completa
d'Àngel Guimerà, poeta
potent i ple de passió.
Hi ha qui troba carrincló
i caduc l'esclat patriòtic
i considera anecdòtic
tot el ressó casolà
que es desprèn de Guimerà.
Doncs ja han caigut en el tòpic!

Aquest volum, el que esbomba
és una cruesa tètrica:
versos vinguts d'ultratomba
propendint tèrbola dèria!

divendres, 10 de desembre de 2010

Poetes en abrandada defensa d'Àngel Guimerà

Reu de mort

A la mort en garrot vil
lo senyor Jutge el condemna.
Matà a son pare el mal cor
per un grapat de monedes.
La color sens trasmudar
s'escoltava la sentència


No té parents ni té amics
que se'l guaitin per la reixa;

al passar, los carcellers
giren lo cap per no veure'l;
sols un jorn trobà en la finestra


Quan lo vénen a cercar
per posar-lo en capella
trau de la gàbia el moixó

i entre les mans se l'emmena:
ses mans que li fan de niu
lligades per les munyeques.


I allisant-li el plomissol
amb sa barba tota crespa,
davant de l'altar li diu,
ont los ciris pipellegen:
—Jo et daré la llibertat
quan senti en lo coll l'anella.—



Ja ha menjat i ja ha begut
com en dia de gran festa;
les molles de pa el moixó
en sos llavis picoteja:
ni el Parenostre sap dir,
ni tampoc lo sap entendre.

Se l'enduen carrer avall,
carrer avall que fa tristesa;
mostrant-lo els pares als fills
se tornen grocs i se senyen,
i ell seré, sens dir un mot,
entre soldats i entre clergues.

Ja se'n puja pels graons
del catafalc que és tot negre;
ja s'encara amb lo botxí
i al banc de la mort s'assenta;
ja dóna un bes al moixó
que vol fugir i aleteja.

Mes quan a l'entorn del coll
sent la fredor de l'anella
junta els palmells de les mans
i estreny al moixó i l'ofega:
i amb odi mirant la gent
li diu al botxí: —Comença.—

Angel Guimerà, Poesia completa. Àngel Guimerà. Edició de Blanca Llum Vidal, Edicions de 1984.




Bar Llibreria (H)original, 9 de desembre de 2010

dilluns, 6 de desembre de 2010

Presentació de la darrera novetat d'Edicions de 1984. La poesia d'Àngel Guimerà a l'Horiginal!!

Saludem el retorn a Guimerà com el desvetllament de la nostra sensibilitat adormida. Tornem-lo a llegir i tornem-lo a admirar.

Poesia completa
Àngel Guimerà
Enquadernació en rústica
448 pàgines

Edició de Blanca Llum Vidal
Semblança biogràfica d’Eduard Girbal Jaume
Epíleg d’Arnau Pons


«... cap, com ell, ha tingut el verb càlid i grandiloqüent, sense termes mitjos ni pal·liatius, de la revolta, de l’inconformisme, de la intransigència en l’ideal, que pugna i bramula imparablement dintre nostre, com embats de congènita tempesta; cap, com ell, ha projectat enlaire, d’un sol raig, el sentit utilitari que mou nostra sang fenícia i alhora l’idealisme afoguerat de nostre impuls de llibertadors d’esclaus, de redemptors d’opresos, aquest corrent espiritual doble de positivisme i romanticis­me que contrapesa en nosaltres, i els estabilitza fins al màxim equilibri, defectes i qualitats.»

Víctor Català

...I EL DIJOUS DIA 9 DE DESEMBRE, ÉS A DIR, AQUEST DIJOUS...

LA POESIA COMPLETA DE
N'ÀNGEL GUIMERÀ

presentada per

EDUARD GIRBAL JAUME I VÍCTOR CATALÀ

a l'Horiginal (C/ Ferlandina, 29)
a les 20:30 h

dilluns, 29 de novembre de 2010

Atenció! «L'home del barret vermell», d'Hervé Guibert, a Club Editor!!

Un jove escriptor condemnat per la malaltia i un jove pintor d’una energia de boig: la fascinació entre Hervé Guibert i Miquel Barceló és un dels fils de la novel·la autobiogràfica L’home del barret vermell. Una joia postmoderna de la literatura del jo.


L’home del barret vermell
Hervé Guibert
Traduït del francès per David Ilig
El Club dels novel·listes, 31
154 pàgines



L’obra sencera d’Hervé Guibert, començada el 1977 i conclosa el 1991, quan aquest brillantíssim escriptor se suïcida al cap de tres anys de conviure amb la sida, és un gest repetit, inacabat, per inscriure la vida i la mort que circulen per les seves venes en una forma artística. A través de les paraules dels seus llibres, dels seus autoretrats i de les fotos fetes pels seus amics, dels vídeos íntims i de les últimes sessions en què fa de model davant del pintor Barceló.

D’aquesta darrera etapa de la seva vida s’alimenta L’home del barret vermell. Hi veiem el bell «jove escriptor» convertit en aquell home alt massa prim que esparvera la gent quan entra al restaurant. Ja no fa cas dels metges ni de l’enemic que porta a la sang. Només escolta el seu desig de bellesa: s’ha convertit en un caçador de quadres. Els empaita fins a Moscou de bracet d’una marxant armènia. Els aguaita prop d’un pintor embolicat en una història de falsificacions. El pintor Iannis —així es diu a la novel·la Miquel Barceló— se l’emporta de Mallorca a l’Àfrica i el sotmet al suplici de les sessions de posa per prendre-li l’ànima en vint-i-cinc retrats: és «la fuga de la carn cap a la pintura, el dessagnament progressiu de l’ànima cap al llenç» que culmina aquesta salvatge i refinada sarabanda contra la mort.

Hervé Guibert (1955-1991), escriptor, fotògraf i crític d’art, publica el 1977 el seu primer llibre, La Mort propagande. La seva obra comprèn una novel·la fotogràfica, un documental (La Pudeur ou l’Impudeur), àlbums fotogràfics, diverses novel·les i el que es coneix com la Trilogia de la sida —començada amb À l’ami qui ne m’a pas sauvé la vie i acabada amb L’Homme au chapeau rouge. Al cap de vint anys de la seva mort, continua creixent i vivint a través de les edicions pòstumes, com ara el dietari Le Mausolée des Amants o la novel·la Le Paradis.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Una ressenya de Víctor Gayà sobre Massa felicitat, d'Alice Munro

Mireu, la ressenya de Víctor Gayà, publicada a la revista El Temps, comença així...

La narradora d’un dels contes que integra Massa felicitat diu que el llibre que ha escrit un dels personatges constitueix un recull d’històries, no una novel·la, i comenta: “Això per si sol ja és una decepció. Sembla reduir l’autoritat del llibre, com si l’autor fos algú que espera a les portes de la Literatura més que instal·lat a dins sa i estalvi.” Potser aquesta opinió sobre els llibres de contes explica que els autors d’aquest gènere tinguin, relativament, més dificultats per donar-se a conèixer, en comparació amb els novel·listes.



... i la podeu llegir sencera aquí

dimarts, 16 de novembre de 2010

Edicions de 1984 publica «Amb l'esperança entre les dents», de John Berger

Després d'A a X, Edicions de 1984 presenta:

Amb l’esperança entre les dents
John Berger
Traducció de Montse Basté
ISBN: 978-84-92440-52-8
Enquadernació en rústica
136 pàgines
17 euros
Temps Maleïts, 32

En aquestes pàgines, Berger afirma que resistim quan ens neguem a jutjar-nos amb els criteris dels nostres opressors. Quan refusem els valors de la manipulació. Quan refusem no només les condicions dels que ens oprimeixen, sinó també la història tal com ells l’expliquen. La pitjor ocupació és tenir envaïts l’esperit i el pensament perquè, quan es perd esperança, l’única cosa que queda és una «enteresa inextingible».

John Berger (Londres, 1926) és un dels escriptors més influents dels darrers cinquanta anys. Assagista, novel·lista, guionista, dramaturg i crític, sempre ha desafiat els gèneres convencionals i les fronteres. És autor de més de trenta obres i va guanyar el premi Man Booker Prize amb la novel·la G. D’entre les seves novel·les, en destaquen To the wedding, Here is where we meet, la trilogia Into their labours i D’A a X, publicada també per Edicions de 1984.

«Perspicaç, intuïtiu... hi ha alguna cosa irresistible en com Berger mira un món on el poder i la força s’exerceixen per qualsevol cosa.»
Frank Furedi, Times Higher Education Supplement

«Tots els llibres de John Berger són un esdeveniment... els seus seguidors hi reconeixeran la barreja característica d’empatia i lucidesa, les paraules directes, la calor humana i la vida cosmopolita.»
Times Literary Supplement



John Berger enraona amb Emili Manzano (abril de 2009)

dimarts, 9 de novembre de 2010

Amics!! Torna Harry Bosch!!

... Un any després d'El veredicte de llautó i el Premi Pepe Carballo 2009, Michael Connelly reapareix en català a cal Club Editor...

Nou dracs
Michael Connelly
Traduït per Martí Sales
El Club dels Novel·listes, 30


Fortune Liquors és una botigueta d’un barri conflictiu de Los Angeles que l’inspector Harry Bosch coneix bé: encara porta a la butxaca una capsa de mistos que hi va agafar fa anys, amb una dita impresa que ha il·luminat alguns dels seus dies més foscos. Ara el senyor Li, el propietari de Fortune Liquors, és mort. L’han abatut sembla que durant un atracament. En Harry s’involucra a fons en el seu assassinat sense imaginar-se les conseqüències dels seus actes.
A partir d’aquest moment, en Bosch trepitja territori desconegut. Demana a un inspector de la Unitat de Bandes Asiàtiques que l’ajudi a entendre el submón cultural dels xinesos immigrats. A cegues, mogut pel seu imparable instint d’investigador, en Harry ensopega amb els tentacles obscurs de les tríades, un cercle criminal molt influent que controla la població xinesa a nivell mundial. I, de cop i volta, el seu món s’ensorra. Li prenen l’única cosa bona que té a la vida, la persona que més s’estima, i en Harry se’n va fins a Hong Kong i s’ho juga tot per recuperar el que ha perdut.


Nascut el 1956 a Filadèlfia, Pennsilvània, Michael Connelly va estudiar periodisme a la Universitat de Florida. Des de Fort Lauderdale, va cobrir l’onada de violència que va sofrir el sud de Florida durant l’anomenada Guerra de la Cocaïna. El 1986, va quedar finalista al premi Pulitzer de periodisme i va passar a treballar al Los Angeles Times com a reporter de successos. Així va conèixer la ciutat on passen gairebé totes les seves novel·les, la majoria portades per un personatge que no oblidarà mai més cap dels seus lectors: Harry Bosch.

I per celebrar aquesta edició, us deixem amb el programa Millenium del 12 de març de 2009, en el qual Ramon Colom fa una entrevista en profunditat a Michael Connelly i parlen de novel·la negra. [a partir del minut 16)

dijous, 4 de novembre de 2010

Nou títol a cal 1984: «Mirades furtives», de Sonallah Ibrahim

«La novel·la és l’art del detall»

Mirades furtives
Sonallah Ibrahim
Traduït de l’àrab per Jaume Ferrer

En aquesta obra de frases curtes, sense floritures i d’una extraordinària precisió, que conformen un estil impactant, Sonallah Ibrahim ens transporta al Caire l’any 1948, on la vida transcorre davant els ulls d’un nen de deu anys, fill de Khalil bei, un home jubilat de la feina i sembla que també de l’existència. El fill, que podria ser el seu nét, ens descriu els fets, els objectes de l’època i la gent que l’envolta, i furga en la memòria passada i recent que li és pròpia i que és de tots els egipcis.

Massa minyones i massa mares, la mama Bassima, la mama Taheia, intenten omplir el buit de la mare de debò, la Roheia, perduda des de sempre. Afectes torçats sota la influència d’una vida que s’acaba, la del pare, en una època que també s’acaba. I el nen, al començament de la vida, intenta comprendre la soledat i la pèrdua tan prematura d’aquella escalfor de l’amor, de la felicitat, del benestar, que potser mai no va sentir en braços de la mare absent.

Tènuement, en el rerefons, la novel·la traspua les acaballes d’un règim i el seu col·lapse social, situació que l’autor ens ve a dir que tampoc no és tan diferent de l’actual.


Sonallah Ibrahim (el Caire, 1937) va estudiar dret i teatre a la Universitat del Caire, va exercir de periodista i d’advocat d’esquerres fins que va ser empresonat per la seva militància el 1959. Va passar cinc anys a la presó, on va patir tots els horrors del sistema penitenciari. Retornat al periodisme el 1964 després de sortir de la presó, va fer estades a Berlín, Moscou i San Francisco. De nou a Egipte el 1974, es dedica a l’escriptura amb la publicació d’onze reculls de contes i novel·les, entre elles El comitè, Beirut, Beirut, Zaat i Warda, així com una dotzena de llibres infantils. És membre fundador del moviment Kifaia (Prou!), d’oposició al règim a partir de postulats no islamistes.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Alguna pregunta més per a Marc Cerdó?

Amics i amigues,

aquest dijous, Marc Cerdó, autor de Males companyies, i guanyador del primer premi Exhaurim-lo, parlarà i respondrà preguntes a la biblioteca Jaume Fuster, Plaça Lesseps, 20-22, a partir de les 19.00 hores.

I dit això, esperarem atentament a rebre l'amistat UN MILER del nostre humil facebook. Encara no ets amic de Club Editors / Edicions 1984???

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Unes pinzellades d'Alice Munro, de la mà d'Ada Castells



Alice Munro, riallera.

El Club Editor treu Massa felicitat, de la contista Alice Munro, i així per primer cop tenim l’ocasió de llegir-la en català, en traducció de Dolors Udina. Ara Munro comença a ser reconeguda com es mereix, ja que va obtenir el Man Booker l’any passat i al novembre surt a Lumen en castellà. Abans, però, ha hagut de patir l’ostracisme típic dels autors, més ben dit, de les autores de contes amb exigencia de novel·listes i refinament de poetes.

*
Em sobta que se li reconegui aquest sacrifici en la petita biografia del llibre: “Ha experimentat tot el que significa renunciar a la vida pròpia per mor de la vida familiar: durant molts anys va abandonar la carrera literària”. Una remarcable trepitjada a l’ull de poll de tots els misògins que, més o menys dissimulats, campen pel món literari, desconeixent que les dones hem de fer tries que a ells ni se’ls plantegen.

*

La Munro va aparcar la ploma i ara recull els fruits d’una carrera pausada i pacient, feta, atenció, a cop de relats curts, cosa que ja té mèrit. Va néixer el 1931 i només ha escrit una novel·la. La resta, contes, amb aquella patxoca de qui sap que domina el gènere. De fet, el jurat del Booker va destacar que en els seus relats hi confereix "la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts novel·listes aboquen en l'obra de tota una vida". Val a dir que també tenia certa mala llet, el jurat, del del punt de vista dels esforçats novel·listes, esclar.

*

El cas és que ja ha arribat a les llibreries aquests deu relats en què l'abisme es torna un pol d'atracció i de temor. Munro voreja els límits? I esclar: és dona, de la tercera edat, de poble i contista, tota una supervivent que amb el llibre anterior va dir que no tornaria a escriure com si s'hagués convertit en una Bartlevy vilamatiana. Per sort, no se'n va sortir i hi ha tornat.

-Ada Castells, 20-26 d'octubre, 2010, Time Out


***

Escolteu aquesta gran escriptora  parlant de Massa felicitat. [en anglès]

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Alice Munro, per primer cop en català! Novetat a cal Club Editor.

Massa felicitat
Alice Munro


Traduït de l’anglès per Dolors Udina
El Club dels Novel·listes, 29



Una família passeja un dissabte a la tarda per un bosc on la copa dels arbres dissimula coves traïdores. El fill gran cau en una d’elles, i tota la seva vida queda afectada pel descobriment d’aquesta veritat: sota la superfície llisa dels esdeveniments hi ha esquerdes que ens atreuen. Els personatges d’aquesta col·lecció de deu contes experimenten tots la caiguda en una gran esquerda. Alguns la busquen perquè refusen d’obeir les convencions. D’altres hi cauen sense voler. Tots, a la seva manera, se surten del camí. Sigui amb gestos mínims o de manera salvatge. I a través d’aquestes vides, el que Alice Munro desperta en nosaltres és el vertigen —la por i la seducció— del daltabaix.

“Alice Munro dóna a cada un dels seus contes la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts novel·listes aboquen en l’obra de tota una vida.” Jurat del premi Man Booker International 2009

Alice Munro, nascuda el 1931 en una zona rural de la província d’Ontàrio, és l’autora d’onze col·leccions de contes i d’una novel·la. Ha experimentat tot el que significa renunciar a la vida pròpia per mor de la vida familiar: durant molts anys va abandonar la carrera literària. D’ençà de la seva represa, cada llibre que ha publicat confirma el valor extraordinari d’una obra que molts pressenten com a mereixedora del Nobel, i que s’ha construït gairebé tota en forma de relats: “Veig la vida com peces separades que no acaben d’encaixar mai”.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Per triar i remenar

Amigues i amics,

1. Sobre la darrera novetat a cal Edicions de 1984: Aquí trobareu un nou article obstinat, aquest cop, l'entrevista de Valèria Gallard a Josep Maria Muñoz Pujol, autor de Tots els camins duen al llit de Venus.

***
Sobre Els Onze, de Pierre Michon, aquest cop a cal Club Editors:

2. Aquí podeu llegir el magnífic apunt que El Llibreter va dedicar-li. No us el perdeu!

3. I encara més: us deixem amb L'hora del Lector. A partir del minut 49:20 podreu escoltar i veure en Xavier Antich parlant d'aquest primer Michon publicat en català.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Novetats a cal Edicions de 1984: Tots els camins duen al llit de Venus


Tots els camins duen al llit de Venus
—Història d'Abelard i Heloïsa—
Josep M. Muñoz Pujol
[més informació]

Aquesta és la història d’un amor torturat per prejudicis morals i per enveja; una història pertorbadora que Lluís Nicolau d’Olwer va qualificar com l’aventura humana més significativa del segle xii, en el moment en què neix Europa.

Rere el suggestiu marc de la passió dels dos amants, hi havia el tumultuós mar de fons de les idees que es ventilaven en les florents i nombroses escoles que es creaven al voltant dels abats insignes i de les poderoses seus episcopals. En aquell temps, Europa es movia en la cruïlla de bastir una nova escala de valors basada en quatre veritats inamovibles del cristianisme per tal de mantenir-se unida contra la barbàrie germànica i la de l’islam.

Abelard sospitava que darrere les parafernàlies eclesiàstiques s’amagava una falsificació «legal». La seva capacitat intel·lectual i la seva audàcia li feien prendre distància, i el seu mètode dialèctic l’enfrontava amb les ments més perverses i reaccionàries del moment.

L’amor d’Abelard i Heloïsa constitueix un paradigma de l’època. Malgrat que va ser violentament blasmat, Heloïsa no va renunciar mai ni a estimar ni a la força d’aquell amor carnal. Per a ella, el penediment no existeix i la seva figura es dibuixa al llarg del llibre amb un traç tant potent com el d’Abelard.


Josep Maria Muñoz Pujol (Barcelona, 1924) és dramaturg i doctor en Medicina. Des del 1955 ha escrit, estrenat i publicat una desena d’obres de teatre. És autor de la novel·la Dies de la raó perduda (1998), amb el rerefons de la guerra civil, i d’un relat sobre la tancada d’intel·lectuals a Montserrat el 1970: La gran tancada (1999). Ha publicat tres biografies: El falcó de Sueca (2002), sobre la figura de Joan Fuster, Agustí Duran i Sanpere: Temps i memòria (2004) i Lluís Nicolau d’Olwer (2007). Amb El cant de les sirenes. Petita crònica del teatre independent a Catalunya (1955-1990) (2009) guanya el premi Ciutat de Barcelona 2009

dijous, 23 de setembre de 2010

Novetat a Edicions de 1984: «Alfabets. Assaigs de literatura», de Claudio Magris


Alfabets és un viatge pels llibres i per la literatura —o millor dit, un dels milers de viatges possibles que ajuden a descobrir els llibres, els escriptors i un mateix. Hi ha els llibres que ens han format, que ens han ferit i que ens han sabut curar la ferida. Els llibres que ens permeten conèixer el món i ordenar-lo, i els que ens presenten el caos destructor. Sobretot, els llibres que amplien el territori de la literatura i surten dels seus confins.

Al cor d’aquest volum hi ha la crisi que, des del segle XIX, projecta les seves llums i les seves ombres cap a nosaltres. Magris n’explora les arrels en el Romanticisme i la insereix en les tragèdies que han trasbalsat i trasbalsen la nostra història recent. Fa paleses les contradiccions de vegades tràgiques de la literatura i dels qui l’escriuen, capaços de fer comprendre a tothom què és la humanitat, però capaços també de violentar-la sense perdó.

Per això el trajecte s’acaba amb una reflexió apassionada i lúcida sobre la relació de la literatura amb l’ètica i la política —una reflexió que destaca la necessitat contemporània del compromís, i la no menys necessària irresponsabilitat de la poesia.

Claudio Magris va néixer a Trieste el 1939. Professor universitari, col·labora habitualment al diari Corriere della Sera. De la seva extensa obra, a Edicions de 1984 hem publicat El Danubi (1986), A cegues (2004), Vostè ja ho entendrà (2005), El viatjar infinit (2005) i La història no s’ha acabat. Ètica, política i laïcitat (2006)

[Llegiu-ne un fragment aquí!]

dissabte, 18 de setembre de 2010

Entrevista a Elizabeth Strout

En l'apartat Articles obstinats d'aquest blog obstinat podeu llegir l'entrevista que Elizabeth Strout, autora d'Olive Kitteridge, va concedir a Valèria Gallard pel diari Avui (16 de setembre de 2010). També hi podeu trobar material referent a Pierre Michon, autor d'Els Onze. I tot, per amanir aquest cap de setmana tan llòbreg i humit.

dissabte, 11 de setembre de 2010

El Terror segons Pierre Michon



Pierre Michon, el Retorn: una entrevista de Didier Jacob.
(traducció de Maria Bohigas)

Us vaig dir, fa unes setmanes, tot el bé que cal pensar del llibre de Pierre Michon, Els Onze. Us havia promès que us tornaria a parlar d’aquest llibre ple de secrets. Aquesta vegada parla Michon. Qui explica el perquè del com.

Els Onze és un llibre que tenia començat fa molt de temps i que no enllestia mai. Com és?

—Vaig escriure els tres primers capítols de la primera part el 1993. Volia parlar del Terror, ja que el 1989 tothom havia celebrat la Revolució. Però en arribar al final del tercer capítol ja n’estava tip, ja havia dit tot el que tenia per dir. No pensava publicar-lo, era un text inacabat, però no em venia d’aquí. Havia ensenyat aquells tipus, els tipus del Comitè. I també tenia por de la tremenda càrrega ideològica de la Revolució francesa. L’historiador Furet encara era viu, aleshores. No volia barallar-me amb els grans especialistes de la Revolució. Passa una mica com amb la Xoà, que així que t’extralimites, els historiadors disparen.

—Què el va empènyer a enllestir el llibre?

—Fa un any, el meu editor, en Gérard Bobillier, em va dir: “Amb aquesta història dels Onze hem de fer alguna cosa. Posa-t’hi”. Vaig dir que entesos. I vaig escriure de seguida el quart capítol, amb aquella coloració Antic Règim que té tota la primera part. Després vaig posar-me a fer provatures per a la segona part, però sense arribar enlloc. Era l’escena de l’encàrrec. La frase de Proli a Corentin no guixava. Fins que va sortir: “Vols honorar un encàrrec, ciutadà pintor?”. Aquí, sí. Aquí tenia el to.

—Tot li va venir d’un sol cop?

—Sí. Era l’octubre passat [2008]. Vaig tenir la sensació de tornar a connectar-me amb el text que havia escrit quinze anys enrere.

—Explica la història d’un quadre imaginari executat per un pintor imaginari. Però el tour de force és que aquest quadre, quan llegeixes el llibre, el veus. Com si existís, com si encara el poguéssim admirar al Louvre, a la sala on diu que el tenen exposat.

—La veritat és que em costa dir que el quadre és imaginari. Perquè ara que me l’he inventat, trobo que a la Revolució li faltava aquest quadre. Quan pensava aquest text, me’n recordo, era a Orleans durant l’hivern del 93, eren les sis de la tarda. Estava llegint coses sobre Tiepolo. Se’m va acudir: per què un pintor de la vella escola, és a dir un Fragonard però més potent, no hauria pogut fer un quadre genial sobre la Revolució, en lloc de deixar-ho a David i als neoclàssics, a l’esperit nou, a l’esperit republicà? I aquest quadre, d’un tipus que hauria treballat amb el Tiepolo, em vaig preguntar què hauria pogut representar. Homes de poder. Vaig pensar en el Richelieu de Champaigne, en pintures amb homes dempeus. Vaig anar a treure immediatament un llibre on surten els noms dels membres del Comité de Salut Públic, i me’ls vaig apuntar en l’ordre en què venien: Billaud, Carnot, Prieur, Prieur, Couthon, Robespierre, Collot, Barère, Lindet, Saint-Just, Saint-André. Sumen onze peus. En escandir-los es va fer el quadre. Tot va venir en un sol dia i em vaig posar a la feina. Però com que vaig pensar que havia de repassar la Revolució, vaig començar per l’Antic Règim, que coneixia més bé.

—I per què posar-lo al Louvre?

—És el quadre més bell del món, per tant ha de ser al Louvre, i al lloc terminal del Louvre, al Pavelló de Flora. Que avui ja no en forma part, em penso que és una escola. I també perquè el Comitè es reunia just a sota. No el podia pas posar a Boston, aquest quadre. Hauria pogut ser al Metropolitan, però no conec el lloc, mentre que el Louvre me’l sé de memòria. A més, Corentin em fa pensar en Leonardo, i Leonardo és al Louvre. Corentin, igual que Da Vinci, és un pintor amb una producció minúscula, però que l’encerta a cada tret. I que acaba desbancant la Gioconda al Louvre: explico que els japonesos passen sense aturar-se davant del quadre de Leonardo i s’apìnyen davant del quadre de Corentin, protegit per un vidre blindat.

—La Revolució, per a vostè, és la Gioconda?

—És una de les meves passions més antigues, que em ve de la meva àvia. La meva àvia em llegia un llibre d’història per a nens. Hi sortia Lluís XVI davant de la guillotina. Vaig experimentar, davant d’aquesta imatge, davant d’aquesta visió de l’assassinat del pare, una sensació de vergonya i alhora d’alegria. D’aquí ve que la Revolució, per mi, gairebé sigui cosa de la família, un esdeveniment íntim. També em recordo del nostre professor d’història, que interpretava tots els papers de la Revolució: Danton, Robespierre... Finalment, hi va haver la lectura de Michelet, aquest personatge de cera.

—En què ha estat important, Michelet, per a vostè?

—Hi tinc una relació amorosa. És un autor que em fa plorar. Naturalment, les seves idees no tenen res en comú amb les nostres. És alhora el fundador de la història positivista i el cantor d’una història completament romàntica, èpica i sentimental.

—Ja havia escrit sobre aquest període?

—No havia escrit ben bé sobre la Revolució, però ja tenia molta presència en la Vie de Joseph Roulin. En els fantasmes del meu carter roig hi havia el Tribunal Revolucionari, amb Fouquier-Tinville.

—Vostè escriu que la Revolució és un “excés” de la Història. Pot ser que sigui també un excés de Pierre Michon?

—Sí. Un dels meus fonaments és l’ambivalència, és a dir, la barreja d’admiració i terror per les figures que m’agraden. I aquí, és clar, funciona completament. En aquest període, encara que el meu cor sigui més aviat revolucionari, no puc deixar d’admirar tothom. En el bàndol revolucionari, Robespierre tant com Danton, tothom. Són herois, és la fundació de Roma. Però a l’altre bàndol també, el dels monàrquics. Tinc una flaca pels reis. Sempre hi surten reis, en els meus llibres. I que el rei que estimo tant sigui decapitat en aquesta època, això també em fascina. D’altra banda, m’empasso amb la mateixa passió, i amb la mateixa fe, les dues interpretacions: Michelet i Marx, i també De Maistre. Trobo que tots tenen raó. De Maistre, per cert, està a favor de la Revolució, si diu que és Déu qui ha enviat aquesta prova a França, sota la forma malèfica de Robespierre.

—També l’atreu poderosament el caràcter sagrat de la llengua, que en aquella època s’enfervoreix com mai.

—Tots eren escriptors potencials. Tenien vocació d’escriptors. Havien reintroduït sense matisos tot el discurs polític romà, la gran retòrica política. Amb invents lexicals extraordinaris. Sí, van ser grans creadors de llengua. Van crear una poderosa langue de bois [gerga, literalment: llengua de fusta]. Però que no va tenir temps d’encarcarar-se perquè va durar tres anys i prou. Amb Mirabeau, el discurs és encara setcentista, l’estil dels grans liberals com Necker. A partir de Saint-Just, és la langue de bois. Que no neix pas del no-res. Ve dels grans místics, Pascal, per exemple. Penso en aquesta frase de Saint-Just que és una meravella: “Menyspreo la pols que em compon i que us parla”. O bé, quan reclama caps: “Posem entre ells i nosaltres la barrera de l’eternitat”.

—Llengua de fusta, llengua de mort...

—Feta per a la mort. Com passa en la tragèdia. De què serveixen els bells discursos de Racine, si no és per introduir la mort dels protagonistes?

—Aquesta llengua de fusta, podríem comparar-la amb el discurs hitlerià?

—No, no hi té res a veure. La llengua de Hitler és concebuda per a l’ús de les masses. Mentre que quan parlen els revolucionaris, ho fan entre ells. Som a l’Acadèmia. Entenen les belleses estilístiques, i tots saben que aquesta llengua serveix estrictament per reclamar caps.

—I el poble? També la sent, aquesta llengua.

—El poble és un concepte inflat per Michelet. En realitat, el poble eren els sicaris. No es tractava de convocar el poble, o només al començament de tot, com va fer-ho Desmoulins, però llavors amb un discurs rousseauista, sentimental. No pas amb aquesta meravellosa llengua política reservada a aquesta mena d’Acadèmia francesa que era la Convenció. Per citar més exemples, Carrier, quan comença a ofegar gent en massa al Loira, escriu una carta extraordinària a la Convenció que comença així: “El Loira és un famós torrent republicà”. Tinc a casa un llibre que no s’ha reeditat, el vaig trobar casualment en una llibreria de vell, meravellosament relligat a l’estil Imperi. L’exemplar havia estat de Pierre Louys. És el discurs de Courtois sobre els papers descoberts a casa de Robespierre després de Termidor. Hi ha totes les cartes enviades a Robespierre, cartes dels representants en missió, totes elles escrites en aquesta llengua.

—El que vostè sap fer veure molt bé és que els Revolucionaris no es trobaven en un estat normal.

—Feia mesos que no dormien. Tenien tot de catres a les avantsales dels comités. Molts van passar tots aquells mesos borratxos. Carrier va estar borratxo tot el temps que va estar-se a Nantes. Era un període de borratxera inimaginable. Però no va convertir-se en una institució de massacres. El Terror no va durar prou. No va tenir temps d’arribar a ser el que serien el nazisme i el comunisme.

—En el llibre, el poble té presència, encarnat en una escena magnífica pels obrers llemosins. És un homenatge als seus avantpassats?

—Resulta que Richelieu va fer cridar picapedrers per al setge de La Rochelle. Però també necessitava manobres. Són les lleves, els batallons de llemosins. I amb això els llemosins van adquirir el costum, cada any a l’estiu, d’anar a fer el manobre, així se’n deia, a les grans ciutats: París, Lió, Reims... El meu avi ho havia fet. Aquest costum va perdre’s amb la guerra del 14. Tornaven a casa pels mesos d’hivern. D’altra banda, entre els afusellats de la Comuna, hi ha primer els parisencs, i tot seguit després els llemosins. D’aquí ve la tradició roja d’aquestes terres.

—D’on ve la diferència de llum entre les dues parts del relat?

—La primera és un quadre de Tiepolo. És l’Antic Règim. Amb autors prerevolucionaris ficats en la trama, Bernardin de Saint-Pierre, Rousseau i Sade. S’hi han colat. És el segle XVIII. La segona part té una coloració caravaggiesca. És la visió fosca, enfumada, de la Història. És el segle XIX. En el fons, és una al•legoria: les tres edats de la vida (la de Corentin), però sense la maduresa. La joventut, la infantesa —enlluernadora—, i la vellesa —decrèpita. O també, la transformació d’un príncep en gripau, però un gripau amb mans d’or.

—I vostè acaba, cop de teatre, amb Lascaux. Què vol dir?

—Que tot gran quadre de la pintura occidental és sempre un retrat dels déus. Ja ho diu Hegel a la seva Estètica i em penso que té raó: “L’art serveix per representar Déu”. Això és el que falta a David. Quan pinta la Revolució, no representa déus sinó parlamentaris. Quan pinta Mart i Venus, fa un barber i una perruquera. No va. David era incapaç de veure en l’humà la semblança de Déu, que els grans retratistes, Velázquez, Rembrandt, reconeixen sempre. Entre els models del quadre hi ha els Hals, els Rembrandt, la “Ronda de nit” naturalment, i sobretot aquell grup que es diu “El gremi dels drapaires”. En el fons, volia convertir Corentin, el meu pintor, en un Goya avant la lettre. Un tipus que representés déus o monstres sota formes humanes. I que incorporés a la vegada Tiepolo i Caravaggio, cosa que no va fer David, que només va ser deixeble de Caravaggio. El quadre de Corentin representa ombra amb colors. Som lluny del suc de taller que va perpetuar David.

—Lascaux i el Terror, tot ve a ser el mateix?

—Sap com em va venir la idea d’aquest final? Porto la meva filla a poney i en veure els cavalls a la quadra, eren onze, els compto i se m’acut: vet aquí.

—Els comprèn, aquests membres del Comitè? Aquests Onze, aquests assassins?

—Sí. Són gent que s’adorava i que es matava. Com si la darrera amistat fos enviar-se a la guillotina. No pas com sota Stalin, que hi havia testimonis que feien nosa. Robespierre estava al mateix nivell que Danton, que Desmoulins, Robespierre va ser padrí de casament de Desmoulins. Eren germans. Per això es mataven com es mataven: perquè eren germans. Es troben en l’absoluta desmesura, l’hybris dels grecs. En trànsit, el trànsit del discurs, escalfats a mort. La mort ja no era més que un accident. Sí, els comprenc, els absolc i els admiro

dijous, 12 d’agost de 2010

El subsòl de Finkielkraut, un article de Vicent Alonso

I aquí, l'opinió de Vicent Alonso sobre Un cor intel·ligent, que de ben segur és una opinió més autoritzada que no pas la meva. L'article va aparèixer el passat 17 de juny, a El País en la seva edició valenciana.

Ja és remarcable que, en les primeres línies del seu darrer llibre, Un cor intel·ligent (Edicions de 1984, 2010), un pensador com Alain Finkielkraut corregisca la súplica del rei Salomó a Jahvé perquè li concedira un cor intel·ligent, comprensiu, tot derivant-la cap a poders més terrenals. És a la literatura, i no a l’Etern, a qui, amb esperances de ser escoltats, hem de sol·licitar l’instrument amb què podrem donar compte dels problemes que ens preocupen. I no cal que m’entretinga gaire a donar raons d’aquesta singularitat.

Des de la filosofia, s’ha menyspreat tantes vegades la creació literària que tothom ja n’és sabedor, i no és imprescindible que a hores d’ara s’esmercen esforços a posar-hi els punts i les comes. Perquè, per a reblar el clau —hi ha escriptors bastant desinformats que haurien de prendre nota de la circumstància—, també des de la filosofia han aparegut gairebé sempre les veus més potents en defensa de la literatura com una activitat gens subsidiària quan es tracta de conéixer el món i les emocions a través de les quals l’home accedeix a parcel·les infranquejables des de l’ús exclusiu de la raó. Finkielkraut, doncs, que en diverses ocasions ha predicat que la filosofia no té el monopoli del pensament, posa els ulls en un material literari amb pes específic i d’autors poc sospitosos de no comptar entre els qui s’hi dediquen convençuts que fer literatura, que escriure sobre l’home i el món, comporta un compromís que excedeix el dictat generós de les muses, el deure cívic o la voluntat de repartir entreteniment.

A Kundera, Grossman, Haffner, Camus, Philip Roth, Conrad, Dostoievski, Henry James i Karen Blixen devem les obres que el pensador llegeix i analitza amb la intenció de col·laborar en el desxiframent d’enigmes massa humans per no sentir-los com a propis. És cert que el millor comentari sobre un llibre sempre és pitjor que el llibre en qüestió, però si un té la paciència de contrastar l’un i l’altre, d’assistir al diàleg entre el creador enèrgic i el comentarista sagaç, tindrà també l’oportunitat de comprovar en la pràctica que la literatura, com tot l’art, no paga la pena sense aquest col·loqui universal que algunes obres generen amb el temps. 

Observar, en conseqüència, de quina manera Finkielkraut s’introdueix per exemple dins dels amagatalls significatius de les Memòries del subsòl de Dostoievski és un plaer ben recomanable. No debades, el pensador francés —segons contava en una entrevista de fa algun temps— va descobrir la literatura tot llegint aquesta singular creació de Dostoievski que hauria de formar part de la llista de lectures obligatòries de les persones civilitzades. Reconec que el comentari m’ha semblat un pèl massa condensat, com si demanara oxigen, però d’una agudesa envejable. I estic convençut que més d’un lector d’aquestes singulars memòries se sentirà al·ludit quan observe que també Finkelkraut ha vist que el protagonista ni és un “herald contra l’imperialisme de la raó instrumental, ni un pertorbat”, sinó un home corrent, un antiheroi en qui qualsevol de nosaltres es podria reconéixer. Qui no ha estat un adorador fidel d’aquell “Palau de Vidre” dostoievskià, és a dir, de l’omnipotència de la ciència i de la raó? I qui de nosaltres no reconeixerà ara, com Finkielkraut afirma del mateix Dostoievski, que aquell “edifici espurnejant dels seus somnis” ha esdevingut “una gegantina presó correccional”? Finkielkraut s’esforça per construir un discurs analític que incorpore el text comentat perquè els lectors no troben a faltar l’obra analitzada. Ací, tanmateix, el seu esforç és més aviat estèril. Sense el de Dostoievski, el subsòl de Finkielkraut és prescindible. En conseqüència, cap lector hauria de dubtar sobre on acudir en primer lloc.