divendres, 2 de juliol del 2010

Som-hi?

Benvolguts,

fa unes setmanes se'm va acudir anar a València a veure un amic i presentar un llibre de l'editorial que no m'alimenta però que porto a l'ànima. Vaig agafar el tren amb una amiga. El tren és un mitjà de transport propici per llegir. L'avió també va bé, però les lectures han de ser turbulentes, per fer joc amb les turbines que et sostenen a deu mil metres d'alçada. No ho sé: manies meves.

Curiosament –el destí, el destí!– a la bossa hi duia El Garrell i ella Males companyies, obres editades per Club Editor. A mi El Garrell m'ha transportat a aquelles delicioses lectures d'adolescència on les desventures del protagonista són les teves desventures, i és per això que et reca deixar de llegir; perquè estàs convençut que si deixes de llegir el protagonista morirà.

Veureu, el Garrell és un sagal pobre com una rata que té la desgràcia d'haver nascut en un moment de notabilíssims merders interreligiosos entre catòlics i hugonots (protestants) que tenien segrestat i atemorit el poble ras del Llenguadoc i de gran part d'Europa. Per si no n'hi havia prou, la mare del sagal és mig bruixa; estimada per uns pocs, temuda pels temorosos de Déu, o sia, gairebé tothom. Bé, no us n'explicaré més. Humilment penso que és un llibre de lectura trepidant, amb un català tan bonic i estrany, tan... cristal·lí (traduït de l'occità per Joan Sales fa més de quaranta anys i reeditat fa ben poquet). Un llibre per recomanar a tort i a dret sense temor d'equivocar-se.

Tot això ve a tomb perquè llegint llegint vaig topar una nota a peu de pàgina on s'explica que, carat!, l'època d'El Garrell és també l'època de Michel de Montaigne! El pobre Garrell passa pel costat del castell de Montaigne, just quan el primer assagista de la història redactava tranquil·lament els seus Essais... i el pobre Garrell morint-se de gana! I vatua l'olla: ja sabeu quina lectura vaig fent, quan tinc temps? Els Assajos de Montaigne!! Ah, les connexions entre llibres, les felices coincidències, traces que convergeixen sobre el mapa imaginari de la República mundial de les Lletres!

Vaig tornar de València amb el llibre acabat, i un petit forat a l'ànima. Vaig resoldre aleshores escriure un mail a l'editora, felicitant-la. No sabeu, realment no sabeu, la gràcia que fa que un lector se t'adreci i et feliciti per la feina feta: feu-ho, no deixeu mai de fer-ho! Vaig obtenir resposta de l'editora uns dies més tard: un correu apressat que finalitzava amb una fòrmula ben coneguda: "Trobem-nos aviat!". Trobem-nos aviat. Sabeu quant de temps fa que ens havíem de "trobar aviat"? Com qui llença un desafiament vaig respondre-li que "la setmana que ve".

La setmana següent vaig anar a petar al Poble Nou, a l'oficina de Club Editor / Edicions de 1984. Un cop allí vaig felicitar efusivament el senyor Cots, editor de 1984, que el dia abans havia rebut la bona nova que el Gremi de Llibreters havia decidit premiar amb el Premi Llibreter un dels seus títols: Olive Kitteridge.

—Senyor Cots, il·lumini'm. Què s'ha de fer per guanyar un Premi Llibreter?
—No esperar-lo. No esperar-lo durant vint-i-cinc anys! Haw-haw-haw!

Xerrant, vàrem arribar al tema Facebook i al tema blogs, i vaig llançar-los una proposta indecent, que es materialitza avui, mentre vosaltres llegiu aquestes línies. Sóc un ésser afortunat, que em mossegui un mico!

***

Sento especial predilecció per les editorials suïcides, independents i catalanes. No per ser suïcides, independents o catalanes, sinó perquè solen editar títols curiosos i d'una excel·lència paranormal. Convindreu amb mi que es publica molta porqueria, a dia d'avui: doncs bé, poca porqueria trobareu en una editorial petita, perquè a més del sou t'hi va la pell, t'hi va l'honor. D'igual manera, sento especial predilecció pels blogs i pel facebook com a instruments de comunicació perfectament democràtics i igualitaris, o millor encara: són instruments meritocràtics.

Aquest blog no pretén ser un blog propagandístic, sinó informatiu. Trobareu ressenyes dels títols de Club Editor i Edicions de 1984, però també hi trobareu articles de fons. Articles destinats a remoure la cultura catalana i a generar debat. No són articles complaents, els dels senyor Cots i els de la senyora Bohigas; a voltes són pura dinamita. Fixeu-vos sinó en aquest apartat del blog anomenat "L'opinió dels editors". M'he compromès a fustigar-los per tal que hi escriguin coses que, al marge de l'interès comercial que tenen tots dos, expressin les seves reflexions sobre el món de l'edició, la literatura i la cultura catalana.

En fi. Jo ja callo. Jo ja desapareixo. No és aquest un blog personal, no és el meu blog personal. Però us asseguro que tampoc serà un blog corporatiu, d'aquells que tomben d'esquena de tan avorrits i tendenciosos. Desitjo que el fruïu, que accepteu el repte intel·lectual que des d'ara us llancem. Desitjo que hi participeu. La cultura d'aquest país necessita adrenalina. De calés no en tenim, però d'adrenalina n'anem sobrats!

I la pregunta és... Veniu?




5 comentaris:

  1. Visquen els "trobem-nos aviat" que funcionen i acaben en blog nou!
    Us aniré seguint.

    Isabel Sucunza.

    ResponElimina
  2. Enhorabona! Magnífic, el text de presentació.

    ResponElimina
  3. Doncs moltes gràcies, i sigues benvingut, Joan! Esperem que aquest viatge et sigui plaent!

    ResponElimina
  4. Venim, venim... i el proper pas, un club de lectura virtual?
    Podries proposar un llibre, un termini, i obrir un post per comentar-lo...

    ResponElimina