dimarts, 29 de març de 2011

Novetat editorial a cal Edicions de 1984: "Stabat Mater", de Tiziano Scarpa

Stabat Mater
Tiziano Scarpa
Traducció de Carme Arenas
Mirmanda, 79
142 pàgines

Premi Strega 2009



És de nit, l’orfenat està immers en el son. Totes les noies dormen, llevat d’una. Es diu Cecilia i té setze anys. De dia toca el violí a l’església. De nit se sent perduda en la foscor de la soledat i s’alça i s’esmuny de puntetes al seu amagatall: escriu a la persona més íntima i més llunyana, la mare que l’ha abandonada. Per a ella, la música és una activitat com una altra, una repetició opaca d’un seguit de notes. Des del balcó de l’església on les noies toquen suspeses, pensa: «No estic gens segura que la música s’alci, que s’elevi. Crec que la música cau. Nosaltres l’aboquem damunt els caps de qui ens ve a sentir».

I així passa la vida a l’Ospedale de la Pietà de Venècia, on les joves òrfenes descobreixen les infinites possibilitats de l’art malgrat viure recloses. Però un dia les coses comencen a canviar, primer imperceptiblement, després amb una força cada vegada més incontrolable, quan arriba un nou compositor i professor de violí. Un sacerdot jove amb el nas gros i els cabells hirsuts de color d’aram. Es diu Antonio Vivaldi. Gràcies a la relació conflictiva amb la seva música, la Cecilia trobarà el seu camí a la vida i serà capaç d’un gest inesperat d’autonomia i d’insubordinació.

Tiziano Scarpa (Venècia, 1963) és un escriptor, dramaturg i poeta italià. La seva obra Stabat Mater ha estat guardonada amb el premi Strega 2009 i el premi SuperMondello 2009. Col·labora en les revistes en línia Il primo amore i Nazione Indiana. Autor també de guions radiofònics, la seva comèdia Popcorn va ser guardonada amb el Prix Italia, el premi internacional de radiotelevisió organitzat per la Rai. Entre les seves obres, traduïdes al francès, castellà i alemany, hi trobem Venezia è un pesce, una guia turístico-literària singular.

dilluns, 28 de març de 2011

Melcior Comes parla d'Els ultres de les llums (Onfray, Edicions de 1984), en un nou article obstinat

Us deixem amb un nou article obstinat, "Els il·luminats sense matisos", un article de Melcior Comes sobre Els ultres de les llums, de Michel Onfray, publicat al Diari de Balears.


LLEGIU-LO AQUÍ

dimarts, 22 de març de 2011

Club Editor us convida a la presentació d'«El mar», de Blai Bonet, demà dimecres a l'Espai Mallorca

Club Editor i Espai Mallorca us conviden a la presentació de:

EL MAR, de Blai Bonet
a l'Espai Mallorca (C/ del Carme, 55, Barcelona) demà dimecres, a les 19.30

Presentaran l'acte 

Xavier Lloveras
i
Xavier Pla, epiloguista d'aquesta reedició. 

«El mar», de Blai Bonet (el 28 de març a les millors llibreries)

El mar, de l’escàndol a l’obra mestra

La nova edició d’El mar ofereix un epíleg de Xavier Pla sobre les vicissituds d’una novel·la que va ser censurada pel jurat del Joanot Martorell i aprovada pels censors del Règim.

Llançament el 28 de març.

El mar
Blai Bonet
El Club dels Novel·listes, 33
268 pàgines







El mar, en publicar-se, va esclatar com un astre escandalós. En són protagonistes uns quants nois de vint anys que viuen en un sanatori per a tuberculosos, devorats interiorment per una mort segura i un desig de viure imperiós. N’escriu Agustí Villaronga, que va adaptar-la al cinema l’any 2000: «El mar d’en Blai es sòrdid i lluminós, bell, inquietant, poètic i ple d’amor per als seus personatges. La mort i la religió li donen forma. La religió tractada com una actitud davant la vida en resposta a l’enigma de la pròpia existència. La mort no pas abstracta sinó com una plaga que mata des del mateix cos que dóna vida, i que a més elegeix persones molt joves, persones que s’obren a la vida. La mort és el monstre, l’Alien, l’assassí i el perill. Com a qualsevol pel·lícula de terror. Però aquí no té rostre ni forma i treballa des de les cavernes dels pulmons dels protagonistes.»

dilluns, 21 de març de 2011

Un títol per Sant Jordi: Xavier Antich parla de «Sol a Berlín»

No us perdeu l'Hora del Lector d'ahir. A partir del minut 49'20'', Xavier Antich parla extensament de Sol a Berlín, del seu autor —Hans Fallada—, dels personatges d'aquesta gran novel·la, de les pors minucioses, persistents i demoníaques, i de les inquietants lliçons que podem extreure d'aquesta obra.


dimecres, 16 de març de 2011

Mossèn Tronxo es presenta demà a La casa del llibre!

Recorden la mítica intervenció de Josep Maria Ballarín al programa d'Albert Om El convidat? Nosaltres encara riem ara en recordar-lo. Ballarín, escarxofat al sofà, parlant de "belenes estebanes" i altres subproductes d'aquests temps tan estranys amb aquella ironia i impassibilitat...

Doncs bé, demà dijous, a les set de la tarda, a la Casa del Llibre de Barcelona (Passeig de Gràcia, 62), Josep Maria Ballarín i Albert Om parlaran d'una cosa més seriosa, però, això sí,  molt més divertida...

Parlaran de Mossèn Tronxo, que el Club Editor ha reeditat recentment. Oh, jo no m'ho perdria per res del món!

[més informació del llibre aquí]

I bé, per què no? Us deixem amb el programa de l'Oms, per escalfar motors...

divendres, 11 de març de 2011

Novetat a Edicions de 1984: «Sol a Berlín», de Hans Fallada

Oferim per primera vegada en català i en primícia mundial la versió íntegra de Sol a Berlín, de Hans Fallada, que Primo Levi va qualificar com «el millor llibre que s’hagi escrit mai sobre la resistència antinazi a Alemanya».

Aquest llançament s’ha fet de manera conjunta amb la reedició alemanya i l’edició castellana que publica Maeva.


Sol a Berlín
Hans Fallada
Traducció de Ramon Monton
Mirmanda, 80
696 pàgines





Si algú s’ha preguntat què feien els alemanys del carrer mentre Hitler era al poder, aquest és el seu llibre.

Un gruixut expedient obert per la Gestapo de Berlín i tancat pel Tribunal Popular de la mateixa ciutat conté el destí dels Quangel, un matrimoni de mitjana edat que vivia al nord de la capital. Entre els anys 1940 i 1942, aquestes dues persones insignificants, sense recursos ni capacitats específiques, emprenen una lluita contra la monstruosa maquinària de l’estat nazi sense l’ajuda de ningú. I d’aquest desafiament n’esdevé una cosa grotesca: l’elefant se sent amenaçat pel ratolí, i un aparell sense parió es posa a treballar per atrapar-los.

En el decurs d’aquesta lluita desigual i aferrissada, Fallada ens descriu la ciutat, amb els seus carrers i les seves places, els seus patis interiors i les seves tavernes, i ens mostra com els diferents personatges, des de l’obrer fins als ganduls de barriada, des del magistrat fins a la veïna jueva, viuen exposats a un entorn ple de terror, traïció i delació. Aquesta combinació, característica de l’autor, d’elements individuals i elements urbans és el que constitueix la base del retrat realista i enèrgic de la vida de la gent humil del Berlín de l’època nazi.

Hans Fallada (Greifswald, 1893 – Berlín, 1947), de nom real Rudolf Ditzen, va aconseguir el reconeixement mundial per les seves novel·les que descrivien l’Alemanya dels anys trenta. Els seus contemporanis el veien com un dels líders del nou moviment literari alemany que cercava el realisme i l’objectivitat. L’èxit més gran de Fallada va venir amb I ara què, homenet? (publicada també a Edicions de 1984), que va començar a escriure el 1931, quan l’atur va augmentar fins al quaranta per cent i els nacionalsocialistes havien esdevingut una amenaça seriosa.

Sol a Berlín, escrita en només vint-i-quatre dies i publicada a Berlín el 1947, va patir una important retallada ran de la desnazificació. És la primera vegada que el lector català pot llegir aquesta obra i, en primícia mundial, pot fer-ho en la seva versió íntegra.

LLEGIU UNA MICA MÉS SOBRE LA HISTÒRIA
D'AQUEST LLIBRE I AQUEST AUTOR AQUÍ

dijous, 10 de març de 2011

"De naufragis, oblits i records", un article obstinat sobre «La casa cantonera».

Ep, recordeu que avui a les set de la tarda l'escriptora Sílvia Alcàntara presenta La casa cantonera a l'Ateneu Barcelonès? Per celebra-ho, us deixem amb un nou aticle obstinat de Xavier Pla (Avui), que parla, i molt bé, d'aquesta novel·la...

LLEGIU-LO AQUÍ!

Us esperem a l'Ateneu!

dimecres, 9 de març de 2011

La televisió és cultura!

El programa L'hora del Lector de la setmana passada va tractar uns quants dels títols de Club Editor i Edicions de 1984; Anna Casassas va parlar de Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris (Edicions de 1984, 2008), Joana Bravo va recitar Àngel Guimerà (Poesia completa, Edicions de 1984, 2010) i Mathias Enard va parlar d'Hervé Guibert i el seu L’home del barret vermell (Club Editor, 2010). A tots ells, gràcies!

dijous, 3 de març de 2011

Novetat a Edicions de 1984: «L'estratègia dels antílops», de Jean Hatzfeld

Ruanda: És possible conviure amb els assassins dels teus parents?


L’estratègia dels antílops
Jean Hatzfeld
Traducció de Lourdes Bigorra
246 pàgines
16,80 euros
Premi Médicis 2007

Un matí de maig del 2003, una filera de presoners surt del penitenciari de Rilima tot cantant al·leluies. Són assassins ruandesos que acaben de ser alliberats per a sorpresa de tots, i especialment dels supervivents tutsis, que veuen com es tornen a instal·lar a les seves antigues parcel·les.

Aquest llibre és la crònica punyent del procés de reconciliació encetat pel govern de Ruanda després del retorn massiu dels assassins, que van fugir al Congo empesos per l’avenç victoriós de la guerrilla tutsi. Es basa en la reflexió i el testimoniatge de les víctimes del genocidi i dels seus executors:

«N’hi ha que diuen que s’han esmenat, d’altres envien mirades amenaçadores o fan petar les dents. La por no ens abandona mai, sobretot si ets una dona violada. Quan veig un pagès que torna cap a casa amb el matxet afilat a l’espatlla, de vegades m’he de retenir per no córrer. T’hi acostumes. Tot s’aprèn, sobretot el que és obligatori, com la política de reconciliació.»

L’escriptor Jean Hatzfeld va néixer a Madagascar el 1949. Va ser periodista del diari Libération fins a l’any 2006. Va rebre el premi Médicis (2007) per L’estratègia dels antílops, escrit després de La vida nua, publicat en aquesta mateixa col·lecció, i Une Saison de machettes.

Si enteneu el francès, escolteu Hatzfeld parlant d'aquesta novel·la.

dimarts, 1 de març de 2011

Biel Mesquida parla de "L'home del barret vermell" i d'Hervé Guibert.

Aquesta bella presentació del llibre L'home del barret vermell, d'Hervé Guibert (Club Editor) va sortir publicada a Vilaweb Lletres.

***

Recuperem la presentació que va fer l'escriptor Biel Mesquida del llibre 'L'home del barret vermell' (Club Editor) d'Hervé Guibert.

L'escriptor Biel Mesquida va presentar a Palma el llibre 'L'home del barret vermell' d'Hervé Guibert (1955-1991), que ha publicat no fa gaire Club Editor. Recuperem i reproduïm aquest text en què Mesquida evoca 'una escriptura en què em submergia per profunditats que no havia albirat mai, en què m'exaltava per interioritats plenes de xocs elèctrics que em deixaven cervelltremolant, una escriptura que no podia amollar i que m'arrossegava cap a fondals que em feien por…' Mesquida va conèixer Hervé Guibert una vegada a casa de Miquel Barceló. Barceló és precisament el protagonista d'aquest relat de l'home del barret vermell, que és Hervé Guibert mateix, que Barceló va plasmar en vint-i-cinc retrats en cinc dies.


RE-FORMES PER A HERVÉ GUIBERT: UN HOME ÍNTIM





1- Preludi. Hi ha esdeveniments que es resisteixen a l'intent de instituir-los per mitjà de l'escriptura.

2- Seducció de la lletra. És la setena vegada que he començat aquest escrit que voldria ser una lletra encara, fulgurant, apassionada i fosforescent -que no em manquin almanco qualificatius- per dir la meva devoció a la forma d'escriure d'Hervé Guibert, millor dit, a la construcció de diferents formes que tenia per dir el món, per dir les coses i, sobretot, per dir-se 'ell mateix'.

He de reconèixer una debilitat de lector-fan: em va seduir des del principi. I per tallar el rotllo als que es creuen que em vaig deixar dur de la imatge de l'entorn i de les irradiacions que Hervé produïa -basta veure les seves fotos dels anys vuitanta, un angel al costat d'un altra àngel, l'actriu Isabel Adjani, i vora aquells altres bells monstres de la 'intelligentsia' que foren Michel Foucault i Roland Barthes; basta veure el glamour que passejava en aquell antro magnífic de le Palace parisí i entre les ratlles plenes d'invencions i novetats de les seves entrevistes de Le Monde. Malgrat que tot això l'acostava molt al grupi mundà que era aquest presentador, vull subratllar, ho reconec a les clares, i no em sap greu ni em fa vergonya, que allò que em frapà, em destarotà, que va ser la destral que xapa el tel de gel del meu esperit, fou la seva escriptura: una escriptura en què em submergia per profunditats que no havia albirat mai, en què m'exaltava per interioritats plenes de xocs elèctrics que em deixaven cervelltremolant, una escriptura que no podia amollar i que m'arrossegava cap a fondals que em feien por, cap a cels que m'extraviaven, cap a la bellesa de les paraules amarades de les músiques més acordades al meu estat d'ànim.

3- El retrat a través d'un vel de boira. Així puc veure la cal·ligrafia d'Hervé un poc escolar, apresa a quaderns de cal·ligrafia anglesa, que des de la primera frase d'un article, d'un relat, d'una novel·la crea una teranyina textual que se m'aferra a totes les neurones de la lectura i les fa anar llatines,
dóna una marxa de la bona al pensament a través d'un frasseig impecable i amb aquesta màquina de seducció escriu d'una tirada la primera plana de 'L'home del barret vermell'. Escoltau i sentireu això que us dic:

'Havia marxat cap a Corfú per trobar-m'hi amb el pintor Iannis, duia les butxaques plenes d'opi, en forma de càpsules per calmar el dolor; m'havien obert la gola i l'havien tornada a cosir amb anestèsia local, inflat d'adrenalina, perquè una anestèsia general hauria provocat problemes d'insuficiència respiratòria en el meu estat, el cirurgià havia extret un bocí del petit gangli que havia crescut un mes i mig abans sota la mandíbula esquerra i que s'havia enquistat ràpidament, per fer-lo analitzar; cinc metges diferents que l'havien palpat en el transcurs del mes de vigilància havien exigit la biòpsia, només una eminència consultada per telèfon pensava que n'hi hauria prou amb una punció, però un cop sobre la taula d'operacions el cirurgià em digué que amb una punció no faria res perquè el gangli era massa dur i que calia extirpar clarament; aquest cirurgià que m'havia aconsellet el doctor Nacier era tremendament brutal, havia pinçat el gangli entre el polze i l'índex per evaluar-ne la consistència, anant per feina i furgant-me la gola amb els dits.'

4- Una impressió rere l'altre. Sí, l'escriptura de n'Hervé és impressionista en el sentit més natural del mot (i també en tots els altres sentits). Agafa la matèria bruta, brutalista i brutal d'això que anomenem realitat i la pinta amb la delicadesa dels sensibles per oferir-nos unes filigranes verbals, unes orfebreries de l'entorcillament de la llengua que es converteixen en aventures inoblidables. Aventures que tenen tots els elements de les aventures clàssiques i, especialment, el sentit de l'exploració i l'atmosfera de por, de risc continu. És allò que fa que en qualsevol moment arribi un fondal que no es pugui creuar mentre s'acosten uns caníbals o uns virus temibles com el de la sida que et volen fer malbé l'únic que tens: la vida.

Això ho vaig veure i escoltar i sentir des d'un bell començament en 'La mort propagande', però on es va fer més fort, més intens, més atronador fou 'À l'ami qui ne m'a pas sauvé la vie'. Vaig estar molt de temps sense poder passar de les tres primeres planes paralitzat pels terrors. 'Le protocole compassionnel' també va ser un cop però ja havia après a nedar en aquelles aigües bategants mogudes i naufragoses d'un poeta. 'Le paradis' i 'L'home del barret vermell' ja varem ser com els fruits de la complicitat entre lector i escriptor: com si n'Hervé i jo ens féssim l'ullet a cada capítol de l'aventura, de les aventures.

Vull donar les gràcies a na Maria Bohigas, l'amiga i editora del Club Editor per haver publicat aquest llibre i per haver fet que David Ilig hagi realitzat una traducció tan excel·lent de 'L'home du chapeau rouge', gràcies, també! El 1992 vaig llegir el text fracès i ara el 2011 el text català m'ha lliscat amb la frescor, harmonia i la guiberticitat del text original. Escoltau el funcionament impecable:

'Anant i venint de cap a cap de l'estudi sense mirar aquells bunyols horrorosos, fitava, com si els fotografiés, els instruments de treball de Iannis: els guixos de colors, les barres de pastel, els cubells de pintura, el punching-ball amb què s'esbravava d'un treball de sis a nou hores sense interrupció mentre que jo no podia treballar més de dues hores seguides: els manats de pinzells fossilitzats, les cassets de rap i Xostàkovitx, la munió d'imatges i de retalls de diari enganxats als murs amb els seus croquis, la chaise longue on s'instal·lava per pintar, o això feia pensar la seva disposició, per més que ell parlés de gesticulacions a la Pollock.'

M'agrada molt, i en això he de dir que som un lector privilegiat, aquest protagonisme que a 'L'home del barret vermell' agafen el pintor Iannis -referent de l'amic Miquel Barceló- i la Gertrud -referent de Cécile Franken. No és gens bo de fer convertir l'autobiografia en ficció i n'Hervé ho aconsegueix amb una força una energia i uns valors extraordinaris. D'això en puc donar testimoni. A 'L'home del barret vermell' n'Hervé fa una 'Vanitas', personal i barroca, amb el seu cos atrapat per la sida i dues intervencions quirúrgiques. M'agrada aquesta forma de mirar l'art i el mercat de l'art amb l'alta ironia d'aquell que et desentranya tot el muntatge comercial amb un parell d'estocades. Els dies que el protagonista, l'home del barret vermell, passa a l'illa Corfú-Mallorca són un prodigi de sensibilitat i lucidesa per descriure amb les paraules exactes l'existència de Iannis-Barceló (que sempre és fora) Gertrud-Cécile i dos artistes africans (Sam i Babette) que preparen el viatge del mestre a Uagadugu.

5- Coneixença personal de n'Hervé Guibert. En Miquel Barceló dia 11 de novembre de 1990 em telefona: Hi ha n'Hervé Guibert a la Devesa de Ferrutx, per què no vens demà i vos coneixereu? Dia 12 de novembre me'n vaig cap a la Colònia de Sant Pere. Arrib a la Devesa de Ferrutx. Trob na Cécile, en Miquel i n'Hervé. Des del primer moment sent un lligam de complicitat amb ell. Li parl dels seus llibres. Li dic tot el que pens. Està content. El trob amb molta alegria malgrat que està prim com un filferro. Sopam, reim, cant, quedem per veure'ns a París. Em dedica 'A l'ami qui ne m'a pas sauvé la vie'. Vet aquí el seu text encantador:

'Pour Biel Mesquida,
que j'ai été content de connaître un peu à Majorque chez Cécile et Miquel, et qui m'a chaleureusement parlé de ce livre - En attendant una traduction de votre travail, bien amicalement
Hervé Guibert
le 12 nov. 90'

Partesc a la mala hora amb alegria d'haver conegut un escriptor que estim i amb la pena de la maleïda malaltia. Un record inoblidable de bon de veres.

6- Retrats nu. En Miquel Barceló em contà que va fer 25 retrats nu a Hervé Guibert. Això m'impressionà. Vaig trobar que era un home generós, generosíssim! I quan vaig llegir 'L'home del barrret vermell' vaig entendre la història dels retrats.

Escoltau n'Hervé: 'Hi ha esdeveniments que es remeteixen a l'intent de restituir-los per mitjà de l'escriptura. Jo tenia un autèntic misteri per explicar, per tant una cosa incopsable: la fuga de la carn cap a la pintura, el dessagnament progressiu de l'ànima cap al llenç.'

Formidable!

i 7- Escriguera. I, per què m'agrada n'Hervé Guibert? Per què és bo? Per a mi perquè ha superat la meva prova essencial.
Avui he acabat de rellegir 'L'home del barret vermell' i m'ha pegat una escriguera que fa coió i fa ovari.
Un llibre que em fa escriguera és un llibre bo. Res pus!

Moltes gràcies!

Biel Mesquida

Telloc, 10 de febrer de MMXI