divendres, 22 de juny de 2012

UNA NOVEL·LA D’ISRAEL SOBRE EL CONFLICTE DE LLEIALTATS



Yishai Sarid
Limassol
Traduït de l’hebreu per Roser Lluch
El Club dels Novel·listes, 43
isbn 978-84-7329-169-9
188 pàgines
17,50 €

Ell és agent dels serveis de seguretat interior i li han confiat una missió particular: penetrar en la vida privada d’una escriptora israeliana i fer servir la seva amistat amb un cert poeta de Gaza per capturar el cervell d’un atemptat terrorista.

Li toca sortir de les instal·lacions on interroga palestins com qui treballa en una cinta de muntatge. Li toca infiltrar-se en una vida plena, subtil, amorosa, i parar-hi una trampa. Amb quin artefacte? Amb el més sensible de tots: els fills.    

És tota la complexitat de la vida a Israel que batega en aquesta novel·la de Yishai Sarid, guanyadora dels dos màxims guardons de novel·la negra francesos, finalista de l’impac dublin Literary Award —amb un jurat constituït per 162 llibreries de 45 països diferents—, traduïda ja al francès, l’alemany, l’italià, l’anglès, el danès, el xinès i el turc.

Yishai Sarid, nascut a Tel Aviv el 1965, és advocat i col·laborador regular del diari Haaretz. Limassol és la seva segona novel·la.

divendres, 15 de juny de 2012

«El cronista Lugli indaga el costat fosc de la vida», Giovanni Bianconi («Corriere della Sera»)



L’instint del Llop
Massimo Lugli
Traducció de Josep Alemany
isbn 978-84-92440-81-8
Mirmanda, 92
314 pàgines
18,00 euros
Finalista del premi Strega 2009

La línia que separa les mansions dels rics dels bivacs dels sense sostre és prima com la fulla d’un ganivet. D’una banda, roba de marca, criats amb lliurea i noies au pair. De l’altra, els menjadors de beneficència, els llits improvisats enmig del fred de la nit, l’amor robat a la desesperació quotidiana. A cavall d’aquests dos mons, la faula ferotge del noi que esdevé el Llop és un tren que corre per escenes de violència ordinària i estupefacció punyent. Una narració cruel i fascinant, una història dura ambientada entre les avingudes de la prostitució i els campaments dels nòmades, les barraques construïdes a la vora del riu i un circ en decadència.  Al voltant de la figura solitària del Llop, una galeria de personatges inoblidables —el savi Tamoa, la sensual Parvati, el depravat Sugo, el patètic Giobbe, el brutal Ivan— que donen nom a la cara violenta i desconeguda d’una ciutat amagada al ventre de la metròpoli.

Massimo Lugli (Roma, 1955), després d’haver treballat durant anys al Paese Sera, actualment és convidat especial de La Repubblica. Des del 1975 s’ocupa de la secció de fets diversos i alterna la passió pel periodisme i l’escriptura amb la passió per les arts marcials, que practica des de petit. Ha publicat Roma maledetta (1998), La legge di Lupo Solitario (2007) i, amb L’instint del Llop, va ser finalista del premi Strega 2009.

dimecres, 6 de juny de 2012

«ELS PONTS GENERACIONALS I ELS NOUS REPTES LINGÜÍSTICS», per Blanca Llum Vidal


«Vam començar a viure dins el genocidi espiritual i ara vivim dins la no-llibertat. Potser no sabem què és la llibertat però sabem què no és la llibertat». Aquestes són paraules de Lluís Solà dirigides a Josefa Contijoch que, en el marc d’un homenatge que se li va fer a l’escriptora encara no fa una setmana, va parlar d’aquella generació, de la qual en formen part tan ell com Contijoch, i que és la generació, també en paraules de Solà, que va viure el Gran Aiguat i, amb ressons de les teories paraparèmiques hacmorianes, que va viure el no-lloc que es vivia en el lloc. Tots dos, Solà i Contijoch, van néixer l’any quaranta.
En aquest mateix acte, la poeta Núria Martínez-Vernis va llegir un fragment d’un text que Contijoch va publicar l’any seixanta-sis a la revista “Cal Faluga” de Manlleu, un text manifest titulat “Aplaudim... Censurem”, en el qual es diu que el fet d’haver estat «educats en castellà (i en dir educació no menciono sols els llibres de text sinó també la formació posterior que es dóna cadascú amb lectures apassionades) ens havia produït un bilingüisme estrany i molt difícil de superar, degut a la seva profunditat [...]. A vegades tot depèn simplement d’adonar-se de la situació i de la seva transcendència. O potser tot depèn, només, d’un descobriment [...]. Com a educació real i irrebatible tenim això: la pròpia llengua és un vehicle massa important, massa sensible, com per deixar-ho de banda. Massa seriós per jugar-hi el joc dels disbarats com hi juga tanta gent. Hauríem de comprendre-ho així, ja no inclús pel procés intel·lectual sinó pel que té de problema íntim».
Si he començat amb aquestes paraules de Solà i de Contijoch, ha estat per lligar aquesta taula, que han titulat “Els ponts generacionals i els nous reptes lingüístics”, amb la taula “Intimitat i història” d’aquest matí en què han parlat Marta Pessarodona, Màrius Sampere i Francesc Garriga. Si ens conviden a parlar des d’un anunciat que comença esmentant els ponts generacionals, crec que és important partir pròpiament de la generació que ens precedeix, que és la que va viure el Gran Aiguat que és el franquisme i que és l’aiguat —el trau, la ferida, la punyida, l’esquinçada— que encara repixa i on, malauradament, encara estem enfangats.
La proposta d’aquesta taula és reflexionar sobre el fet d’escriure en català i, com li vaig dir a la Clara quan em va convidar, aquest és un tema que en tant que persona que escriu en català, que estudia filologia catalana, que parla català a tots les àmbits, en tots els registres i a tots els llocs als quals se’m deixa, doncs és un tema que evidentment m’agrada pensar  —per això us agraeixo moltíssim l’oportunitat de poder-ne parlar aquí, en aquesta casa, amb el Txema i amb el Jordi i amb tots vosaltres— però també és un tema que em posa nerviosa, que m’incomoda i que moltes vegades m’indigna.
Parlant d’indignació i d’indignats —i precisament avui que és 15 de maig— ara fa un any vam fer un recital a la plaça Catalunya. Abans que res, voldria dir que, contra el que a vegades ha semblat, almenys en aquell cas i en molts altres moments que vaig ser a la Plaça, la llengua catalana va ser la llengua amb què es va expressar la majoria de la gent. Evidentment també n’hi havia molta que parlava en castellà. Però una altra cosa ben diferent és que la ultradreta hagi tingut la mala llet de fer veure que dóna suport als moviments de la Plaça Catalunya i d’arreu per tal de dinamitar-los des de dins. D’altra banda, aquesta és una estratègia més antiga que l’anar a peu «i el mal, com ja se sap, s’estén com un fong», que deia Hannah Arend. Ara, que a causa d’aquest fong maleït a voltes s’hagi titllat el moviment d’espanyolista i que, per tant, se’l desvirtuï en bloc, és realment alarmant i, en aquest cas, sí que crec que és la bandera que encega completament perquè les places d’Europa no només estan fent sentir el seu desacord amb un capitalisme agressiu i amb un sistema econòmic i financer que res no respecta. Les places d’Europa proven de construir una alternativa de vida i de relació amb el món i amb els altres. Les places ensenyen que encara ens queda una cosa i que aquesta cosa no es toca perquè és la més bonica de totes. A les places d’Europa el perquè de cada cosa, el per qui de cadascú que cantava Francesc Català no és tan sols una pancarta. Crec que abans de la condemna caldria jutjar-se un mateix. Buscar-se les tares de casa abans d’estimbar la barraqueta de l’altre. Jo feia molt temps que no podia parlar tan tranquil·lament, tan obertament, de l’autodeterminació de tots els pobles del món, i entre ells, només faltaria, del català. I entre tots i al carrer. Ja ho deia en Joan Fuster, que «en general les societats [...] procuren atribuir la culpa de les seves deficiències a una causa externa: a un enemic de fora, hàbil i agressiu. [...] L’enemic hi és. I tant! En el lèxic del dia, s’anomena “imperialisme”. Però té els seus còmplices a dins: a casa». El cas és que, quan es va acabar el recital, se’m va acostar un senyor tot emocionat dient-me que li havia agradat molt el que havia llegit però em va preguntar que per què no escrivia en castellà. Les raons que tenia aquest senyor —ben vestit i encorbatat— eren les raons que hem sentit tantes vegades i que, encara que siguin unes raons disfressades de nombre ranci o innocent —hi ha més parlants de castellà que de català i, per tant, aquell poema que vaig llegir l’hauria entès molta més gent—, són unes raons que entronquen perfectament amb la ideologia lingüística del capitalisme de masses, entre d’altres, i que és vehiculada —i disparada— pels Estats entre cometes liberals que entenen que en una nació, de llengua, només n’hi ha una i que la resta són escorrialles garrelles i esguerrades que, més o menys ràpid, cal esborrar del mapa.
Si dic això és perquè la proposició “els nous reptes lingüístics” em va espantar una mica. «La veritat sempre és nova», deia en Max Jacob, i, evidentment, cada escriptor —des del seu lloc, des del moment històric en el qual s’ha trobat i en el qual participa i des de la relació que té amb la paraula i, amb ella o a través d’ella, amb el món—, cada escriptor, doncs, es proposa —conscientment o no— uns reptes lingüístics. Uns reptes lingüístics que, al meu entendre, són allò que vols fer-li fer a la llengua, una llengua que ha passat per moltes boques, per molts caps, per molts cors i per moltes plomes, i una llengua que, tot i els trets definitoris que la fan única i diferent a la resta, tot i la tradició parlada i escrita, no és quelcom que adquirim en bloc ni que ens caigui al damunt com una pedra, sinó una “cosa” viva, que fem viva, que ens deixa moure’ns, afegir-hi, donar-hi voltes, capgirar-la, passar-hi volant, a peu pla o com sigui. Per tant, i en aquest sentit, el repte lingüístic que jo ara mateix em proposo —a vegades tampoc sé si conscientment o no— és endinsar-me en la llengua que em van regalar, en la qual vaig néixer i en la llengua amb la qual vaig naixent. I això vol dir llegir-la, estudiar-la, fer-la servir. I amb l’escriure: agafar-la, deixar que m’agafi, mal menar-la d’amor, arrabassar-la d’on ve, espiar-la de lluny, plantar-m’hi al davant, fer que em faci afuadissa i dar-li a l’altre per entendre o divergir.
Això, que no deixa de ser una evidència, no vol pas dir de cap de les maneres que no m’interessi per llegir i per aprendre altres llengües, però, malauradament, en el cas del català, escriure’l ha significat i continua significant una decisió, a més de necessària des del punt de vista mental, espiritual i físic, també de resistència i de combat. Ras i curt: per als catalans escriure en català és un deure i una obligació. Rodoreda. Les raons de l’esbatussada que tant de bo no haguéssim de mantenir són prou conegudes, si més no aquí, en aquesta sala. Així doncs, la mena de “por” que us dic que em va fer això dels “nous reptes” era una por relacionada amb la idea massa estesa que per a la nostra generació, que no ha viscut directament el Gran Aiguat, que ha estat escolaritzada en català, que ha crescut amb un català que ja duia el llacet de la “cooficialitat” lligat al coll, que ja ha nascut amb l’atzagaiada de la constitució espanyola funcionant, que ja s’ha trobat, per exemple, amb l’article tres pràcticament solidificat —la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de Espanya es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección. I ja ens explicaran què vol dir això de las modalidades lingüísticas.
Sense voler amurallarnos en lo catalán cómo los chinos en la China, que deia l’estrafolari Pompeu Gener, no cal dir que aquesta idea massa estesa, que el català és una llengua normalitzada, és una idea que cal qüestionar des de tots els àmbits —caires vius de la persona i de la societat— si es vol que algun dia ho sigui veritablement. O dit d’una altra manera: encara que tinguem una sèrie de reptes individuals, que entenc com apuntava ara fa un moment, i que tenen a veure amb l’escriptura pròpia i, per tant, amb la individualitat i amb la relació amb el món i amb els altres, aquests reptes estan empeltats amb els reptes, diguem-ne, col·lectius i socials. I en aquest sentit, entenc que els nous reptes són semblants als anteriors però que el que és nou són els paranys. Seguim clauficats allà mateix. En relació amb això, en Blai Bonet té aquells versos espectaculars que diuen que «ningú no té permís per a creure que sigui veritat el que un carnet diu d’una persona», que «ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia» i, anant encara més enllà, en Blai diu «que cadascú decideixi fins quan ha de durar la guerra», «que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau». Per tant, jo el que faig és pensar els “reptes lingüístics” en català i de tant en tant, també recordar aquells versos de Marian Aguiló que diuen que «lo llenguatge ardent i lliure/ que enraona el català/ per què ha segles s’ha d’escriure/ estrafent lo castellà?».
Un dels aspectes que també se’ns proposava en aquesta taula, era que, a més de reflexionar sobre el fet d’escriure en català en els moments en què hem viscut i vivim, que hi penséssim amb relació a la pròpia trajectòria, unes trajectòries que, en el context històric i social en el qual escrivim, no deixen de ser accidentals, però bé, la meva és, diguem-ne, una trajectòria que, en el sentit de créixer, de parlar, de viure i, per tant, d’escriure, en català, valoro gairebé com una sort: mon pare és de Barcelona; ma mare de Mallorca, de pares andalusos que van viure a les Illes des de ben joves, que mai no van parlar català —però que els seus vuit fills van parlar-hi tots— i que van ser el contacte més fort que he tingut amb el castellà perquè, tot i néixer a Barcelona, he viscut des dels sis anys entre l’Alzina Gran i el Roc de la Mel de Casserres escoltant en Xesco Boix i després la Marramua d’en Riba i en Raimon.
Una trajectòria, accidental, per tant, que, en bona mesura, explica que l’escriguera em vingui, per dir-ho així, de topades amb animals humanats, lletruts i remugaires, amb els quals acabo la meva intervenció, perquè si som i som aquí per la paraula, que ens quedin les seves, de paraules, que són les paraules de Blai Bonet, Rodoreda, Maragall, Marçal, Brossa i Papasseit i que, una mica matusserament, he aferrat i mesclat perquè que han dit que «plorar fort és com parlar amb una pedra dins la boca» i que «set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués, [la flor negra, que] busquen a les palpentes per fer-ne l’ungüent que fa patir». Que han dit, també, que «ella prou la sabia/ la parentela que amb el sol tenia/ que cada matinada/ per la finestra, a sol ixent badada,/ l’astre de foc i ambre/ li entrava de ple a ple dintre la cambra/ i ella nua, amb delícia,/ s’abandonava a la fulgent carícia./ De tant donar-se aquestes dolces manyes/ va ficar-se-li el sol a les entranyes» i que han dit que «morir: potser només/ perdre forma i contorns/ desfer-se, ser/ xuclada endins/ de l’úter viu,/ matriu de déu/ mare: desnéixer». I que han etzibat, amb la malícia del lúcid que vol bé, que «hipocresia: la caritat és un truc:/ sota mots enganyosos/ d’estimar i defensar el pobre/ hi ha un pla de submissió [...] La caritat és un truc: una canya verda caiguda en un esbarzer,/ un nom de ric escrit en una moneda,/ una flor que rebot en tocar els cossos» perquè «la llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar». 
Blanca Llum Vidal
Barcelona, 15 de maig del 2012
  
Taula rodona Els ponts generacionals i els nous reptes lingüistics 
organitzada per lAula de Poesia de Barcelona 

dimarts, 5 de juny de 2012

Edició del centenari Joan Sales

Incerta glòria
El Club dels Novel·listes, 8
isbn 978-84-7329-167-5
544 pàg.
22,50 €

El vent de la nit
El Club dels Novel·listes, 42
isbn 978-84-7329-168-9
224 pàg.
17,50 €


La concepció d’Incerta glòria és ben probable que comencés quan Joan Sales tot just tornava de l’exili mexicà: a Barcelona l’esperava el plec de cartes que ell havia anat escrivint des del front a Màrius Torres, i que aquest li havia llegat en morir. El retrobament amb les cartes i amb el soldat de poc més de vint anys que s’hi expressa —amb aquest jove que Sales ja havia deixat de ser— constitueix un fet capital si busquem l’origen d’una novel·la que té per protagonista l’Instant fugaç. En tot cas, Joan Sales presentà la primera versió d’Incerta glòria al Joanot Martorell del 1955 i en publicà la darrera el 1971. Un quart de segle entre aquests dos moments… i quatre variants diferents, des del volum primigeni de 335 pàgines fins al volum final de 910.

Que els lectors el veiessin com l’autor d’una sola novel·la el posava de mal humor, i no s’estava de reivindicar que cada part d’Incerta glòria venia a ser «com una novel·la»; però mai no va ser conseqüent amb aquest argument. Pitjor: va condemnar la seva obra poètica, Viatge d’un moribund, a ser un apèndix de l’epistolari amb Mercè Figueres i Màrius Torres, publicat el 1976. Per això es tendeix a pensar fins avui que Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres són les dues cares d’una sola moneda, ficció d’una banda i testimoniatge de l’altra; el metall: la guerra.

Tanmateix, un lector privilegiat va instar Joan Sales a revisar la concepció que es feia de la seva obra. Carles Pujol, escriptor, poeta i crític, traductor d’Incerta glòria al castellà, va ser potser l’únic que actuà amb Joan Sales com un editor. D’ell va venir la recomanació de considerar les «Últimes notícies», la part final d’Incerta glòria, com una altra novel·la; no pas només perquè la vintena de pàgines de la primera edició s’hagués transformat en 260 a la darrera, sinó perquè el tema principal, la intenció, el llenguatge, la representació de les coses, hi són completament distints. «Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau...», diu el protagonista d’El vent de la nit, el mateix Cruells d’Incerta glòria, trenta anys més tard: «això fa —parlo, ai de mi, per experiència— que un mateix home sigui dos personatges ben distints», n’escrivia Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d’una altra veu solitària, la d’un home que emmalalteix en la pau de l’Estat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta: la confrontació amb la immediata postguerra, que no ha viscut perquè era a l’exili, la sistematitza l’any 1966 quan va tot sovint a l’hemeroteca de Barcelona a treballar «ara seguit i de debò» en la versió definitiva de la seva obra.

Aquesta versió, no va poder publicar-la fins l’any 1971, i encara hi introduí un darrer canvi en forma de portadeta el 1981, dos anys abans de morir: «El vent de la nit, novel·la», avisava abans d’entrar en el que ell mateix descrivia com «la història d’una ment malalta a causa de l’immens escàndol del “nacional-catolicisme”». La celebració del centenari ens permet a nosaltres fer el pas que Joan Sales no s’havia atrevit a fer, en una època en què política i història sembla que anaven renyides i en què la memòria històrica no estava precisament en voga: avui publiquem en volums separats aquestes dues novel·les que tenen entre elles un vincle quasi bé d’oposició. Marcar una interrupció, crear un altre espai físic en forma de volum és necessari perquè s’il·luminin mútuament. Perquè aquella obra arraulida al final d’Incerta glòria, aquella altra novel·la bessona que és El vent de la nit, concentra tot el que els hereus malgré nous del franquisme no volem acabar de mirar: rere la «incerta glòria d’un dia d’abril», la corrupció de l’ideal. 

Maria Bohigas