LA MEMÒRIA QUE ENS HABITA
Partint d’un fet traumàtic, la
mort violenta d’una amiga, a Sense Alè (Edicions
de 1984), Josefa Contijoch inicia un
viatge retrospectiu sobre aquest fet alhora que va teixint un balanç de vida.
Estem habitats per memòries, les unes més
agradables que altres, les unes més dinàmiques que altres, algunes més
problemàtiques que altres. Som com maletes plenes de roba més o menys ben
plegada a dins, i anem on anem les memòries van amb nosaltres. Algunes memòries
són una ferida oberta. Tot i el dolor, és per aquesta ferida-obertura per on
emergeix la consciència que té el poder de sanar-la tal vegada escrivint
aquesta ferida. Un daltabaix pot enviar-te a un Hades emocional. Però a vegades
partint d’aquest mateix sotrac anímic es troba el fil que cus una trajectòria
vital que assumeix els aprenentatges necessaris.
La memòria no és fidel als fets, la memòria
és una creació. Així, en el relat que constitueix Sense alè es troben diferents versions del drama que s’emporta l’amiga
a la capsa dels records. La commoció d’aquest fet luctuós va deixar paralitzada
momentàniament la narradora de Sense alè.
Ara, gairebé quaranta anys després i sense gaires dades concretes, tan sols una
petita nota al diari, la narradora recrea amb diferents estils narratius com
podia haver anat el tràgic succés. Entremig dels relats d’imaginació lliure, i
prenent com a base les diferents memòries, Contijoch va desgranant el seu camí personal
paral.lel a tota una generació, la generació dels anys setanta. Es miri com es
miri, aquesta és una generació amb pes específic en la biografia de tota una
època que, a casa nostra, en el terreny social i polític va des de
l’antifranquisme passant per la transició que va acabar adormint els ideals,
fins arribar als nostres dies agitats, tot i que comencen a veure’s alguns
llums al fons del corredor.
Les memòries de Contijoch es despleguen en
una àmplia perspectiva cultural en la qual la gent de la seva generació –any
més, any menys- ens podem reconèixer. Sense
alè es constitueix en el relat testimonial d’un temps que passa per la
revolució mental del maig francès, la poètica de Dylan, les atmosferes gràvides
de Bergman, l’habitació pròpia de Woolf.
A Sense
alè, on l’espai emocional en
procès de maduració també hi té una justa presència (recordi’s l’agent
provocador: la mort d’una amiga), es fa evident un judici de valors. No pot ser
altrament a l’hora de fer balanç d’una vida marcada també per camins cap a la
independència personal de les dones, la seva emergència d’un imaginari cultural
misogin. Aquest camí té un preu alt com es posa de manifest a Sense alè. Entre els homenatges que es
desprenen del text (la memòria com a acte d’amor sempre reclama justícia i es
prodiga en el reconeixement) hi ha un record per a Maria-Mercè Marçal, que
d’una manera personal i col.lectiva habita la memòria de tantes de nosaltres en
aquest camí encara en procès.
A Sense
alè, un experiment literari d’alt voltatge creatiu tant en el fons com en
la forma, som convidats a visitar els llums i contrallums d’una biografia personal
trenada amb la història col.lectiva. Som amb els altres i les memòries que ens
habitan ens donen un sentit pluridimensional, encara que cadascú només en vegi
unes determinades dimensions. Crec haver entès que Sense alè s’ha escrit per ampliar els propis límits. Allò escrit, a
més de salvífic, proporciona aquesta facultat especular i transcendent de la visió.
Teresa Costa-Gramunt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada